Miqui Ripoll = Vòlei. Vòlei = Miqui Ripoll. No cal dir res més. L’associació és ràpida. Sense ell -i dos o tres referents més- no s’entendria el desenvolupament d’aquest esport a Andorra. Són molts anys de treball, en què les ha vist de tots els colors. Èpoques millors, d’altres de pitjors, però sempre amb la motivació de tirar endavant. Per això el van portar, per ajudar a fer créixer el vòlei, i per això s’hi ha quedat. Entrenar encara l’apassiona. I per molts anys.
Si no t’hauries dedicat al vòlei, què seria ara de Miqui Ripoll? Hauries tirat per un altre esport?
La veritat és que no ho sé. Tampoc m’ho he parat a pensar seriosament. Vés a saber. Jo vaig estudiar -i acabar- psicologia i també vaig fer un any de periodisme. Tenia moltes inquietuds. Em vaig ficar també en un negoci amb un company de l’Hispano Francès mentre jugava… El vòlei m’atreia moltíssim i a poc a poc vaig començar a entrenar equips, fins que en un moment donat vaig veure que tenia opció de dedicar-m’hi.
Com sorgeix la possibilitat de venir a Andorra?
L’any anterior havia pujat el Lluís [Hillaire] i un any abans que ell un altre company nostre, Ramon Torres. A més el Nadal anterior a venir van convidar l’equip que entrenàvem a un torneig internacional que es va fer aquí i vaig començar a establir contacte amb gent del país. Això va ser cap allà l’any 1987-1988. En aquell moment jo entrenava diversos equips, dos del Natació Sabadell, en la base del Col·legi Aula i l’equip femení que portava i que estava a primera o segona catalana. Anava de corcoll.
Vas venir a entrenar el club, el CV Andorra, o ja per treballar a la Federació?
Com que encara estava per jugar també ajudava, però bàsicament vaig pujar per fer feina de tècnic, per fer pujar el vòlei al país. I sí, vaig venir pel club, que aquell any encara era com una secció del Bàsquet Club Andorra. De fet en el contracte que vaig signar hi havia el logo del bàsquet.
Quan entres a treballar a la Federació?
Un cop arribo al club, feia poc que s’havia creat la Federació i més tard va haver-hi un moment en què vam distribuir funcions. Jo vaig passar a ser tècnic de la federació i el Lluís es va quedar més amb el club. No sé ben bé quin any seria. El president era Marc Magallón.
Sempre t’hem conegut més per la teva faceta d’entrenador, com era el Miqui Ripoll jugador?
Tècnicament era prou bo. L’escola de l’Hispano Francès sempre tenia bons entrenadors i els jugadors que sortíem d’allà estàvem ben preparats. Quan jugava a Divisió d’Honor jo, que em vaig quedar en el metre 75, era l’especialista de recepció i defensa. El que ara seria el lliure, figura que aleshores no existia. I com a atacant de punta m’espavilava bé. Podríem dir que era un jugador de darrere i amb recursos a la punta.
Com ha evolucionat el vòlei com a esport en tots aquests anys?
Des de la Federació Internacional sempre han mirat de ser pioners i sempre han intentat trobar el puntet perquè sigui un esport més atractiu, sobretot per a l’espectador. En aquest sentit el reglament ha canviat moltíssim i se segueix innovant per veure de quina manera es pot arribar millor a la gent.
I com veus el futur del vòlei al país? Ara sembla que hi ha una revifada amb el CV Encamp, l’Andorra, els Valls d’Andorra…
I el boom del vòlei platja que vulguis o no també ha ajudat perquè fa que els mesos d’estiu segueixi havent-hi vòlei, i a més un vòlei atractiu. Ara el fet que hi hagi tres clubs al país genera que cadascun s’hagi d’espavilar per crear les seves estructures, la seva escola, els seus equips i això fa que hi hagi més practicants que mai.
O sigui que creus que està en un bon moment?
Penso que sí. Després ja depèn de què et surti una bona generació i que aguanti, que és el que més costa quan són joves i marxen fora a estudiar. Hi ha hagut èpoques en què hem tingut jugadors de nivell i altres que no tant, però podies anar fent. La nostra feina és posar les eines perquè puguin sortir aquests jugadors.
Ara que parla de jugadors, Déu n’hi do la de jugadors que han sortit d’aquí. Penso en Jose Garcia o ara en Xavi Folguera, per exemple.
Sí. Pel petit que és el país que som hem donat bons jugadors. Ara tenim el Xavi o abans el Jose, que s’hi han dedicat professionalment i han jugat en equips bons i han guanyat campionats importants. I també tenim d’altres que han estat a bon nivell en equips de baix com Salva Folguera en el seu moment o Martí Castella. També hem tret jugadors completíssims tant en pista com en platja com Gerard Caminal, que va guanyar el bronze als Jocs d’Andorra 2005.
“Com a millor record em quedo amb les plates de Luxemburg 1995 i Andorra 2005, per l’ambient al pavelló”, confessa
Quin és el seu millor record com a seleccionador?
Em quedo amb dos. La medalla de plata als Jocs dels Petits Estats de Luxemburg 1995 i també la plata d’Andorra 2005 pel gran ambient que es va viure al pavelló. Després em quedo també amb el vòlei platja, que comença aquí el 2005 i des d’aleshores sempre hem fet medalla.
D’aquí a tres anys Andorra torna a organitzar els Jocs dels Petits Estats, un repte important…
Com sempre que els Jocs es fan a casa. La il·lusió que tenim és que es pugui reproduir el gran record del 2005. I ara que estic entrenant l’equip femení que tinguem una bona actuació per demostrar davant de la gent que tenim un nivell prou bo per poder competir.