Somriure gairebé perenne a la cara. I determinació. Molta. Després d’una etapa dura per culpa d’una lesió, Cristina Llovera s’ha reenganxat a l’atletisme. I en vol tornar a gaudir, com quan amb 15 anys va ser l’atleta més jove a competir en els Jocs Olímpics de Londres. Fa pocs dies ha estat l’única representant de la Federació Andorrana d’Atletisme en el Mundial de pista coberta de Birmingham. Això és el que ens explica de la seva carrera al tartan.
-En aquests moments de la teva vida, amb 21 anys, i quan amb 15 ja havies anat a uns Jocs Olímpics, què representa per a tu l’atletisme?
Des que vaig entrar al món de l’atletisme ha sigut la meva passió. Abans havia fet molts esports: patinatge sobre gel, gimnàstica rítmica, artística, ballet, equitació, tennis… fins als 15 anys, quan em vaig decantar per l’atletisme i des d’aleshores ha sigut la meva passió. Sí que és cert que he tingut alts i baixos a la meva carrera però crec que tot esportista en té. Ara, després d’una llarga temporada estant fora de la pista estic més motivada per seguir.
-O sigui que has recuperat la il·lusió per l’atletisme?
De fet mai l’havia perdut, tot i que he estat lesionada un temps llarg i m’he apartat bastant. He estat desmotivada però això ja forma part d’una lesió. Ara m’ho agafo tot amb més il·lusió i amb molta més motivació.
-Què recordes de Londres 2012? Vas ser l’atleta més jove a competir, amb 15 anys.
Guardo molts bons records, però està clar que era molt joveneta, no sabia encara en quin món estava ni havia madurat esportivament. En aquell moment tot eren flors i violes. Evidentment que estic orgullosa d’aquella experiència, però esperem que pugui tornar a participar en els pròxims Jocs i que pugui donar encara més de mi.
-Hi penses en Tokyo 2020 o després de la lesió prefereixes no mirar a llarg termini?
Quan era més joveneta sí que pensava més a llarg termini. Ara visc més al dia a dia, com em sento jo, el meu cos, les sensacions. Enguany per exemple en cap moment no m’he pressionat ni he volgut establir cap rècord i tot ha anat sorgint de mica en mica [ha batut el rècord d’Andorra dels 60 metres llisos en pista coberta, amb 7”73]. Crec que aquest és el camí que he de seguir. Guiar-me per les sensacions en lloc de mirar a llarg termini.
-Després del Mundial de Birmingham, quins seran els objectius de la temporada?
A l’aire lliure hi ha l’Europeu absolut, els Jocs del Mediterrani i altres curses en què intentaré participar.
-El fet de no poder anar a Rio 2016 ha sigut el moment més dur de la teva carrera?
Sí. Vaig haver de sacrificar moltes coses. Jo estava compaginant a Barcelona els meus estudis de psicologia amb la carrera esportiva i vaig tenir la gran oportunitat d’entrenar amb l’equip britànic, sacrificant la carrera universitària per anar-me’n a entrenar tot un any per a preparar els Jocs. I després va arribar la lesió, el juny del 2016 a Malta. Em va frustrar molt, la veritat.
-Sempre t’has dedicat a proves de velocitat, per què?
És curiós perquè quan vaig entrar al món de l’atletisme em volia dedicar al salt de llargada, però els problemes que tenia a l’esquena em van portar a la velocitat i des d’aleshores sempre he fet velocitat, fins als 400 metres, que n’he fet algun.
-Quin temps tenen les teves cames en els 100 metres, per exemple? Què creus?
Predir un temps, no puc. Somiar puc somiar molt. Per poder fer una marca necessites molt treball al darrere. Aquest any m’agradaria poder baixar dels 12” en els 100 metres, evidentment.
“Els meus pares han sigut esportistes olímpics i jo també. Quin orgull de família!”, sentencia
-Tens algun ídol en l’atletisme?
No. Com sempre dic a tothom a casa tinc un ídol, el meu pare, que sempre m’ha transmès positivisme i que s’ha de lluitar per tot allò que vols. Ídols no en tinc. Sí que admiro molt la gent que està vinculada a l’esport i que ha passat per lesions, però admiro en general a la gent que lluita pel que es proposa i que ho aconsegueix. Per a mi un ídol és aquella persona que té una malaltia i lluita cada dia per curar-se.
-Ara parlaves del pare, l’Albert. A casa sent el teu pare qui és i la teva mare també olímpica, el més normal era que també sortissis esportista.
Sí. Des de petita he estat vinculada al món de l’esport i la competició. Des de sempre el meu estil de vida ha sigut fer esport. Els meus pares han sigut esportistes olímpics i jo també vaig ser-ho. Quin orgull de família! No hi ha gaires cases on els dos pares i la filla siguin olímpics.