Els dos andorrans eren els més joves de la flota -20 anys tenia l’Òscar i 18 el David- i eren també els més lleugers. “Els dos pesàvem molt poc. Si el pes ideal era 140 quilos entre els dos regatistes nosaltres fèiem 120 i amb vent fort patíem bastant”, reconeix David Ramon. Al final de la competició els Ramon van acabar en 27a posició, una classificació “bastant digna. Vam quedar per la meitat i estem contents del que vam fer, però, és clar, ens faltaven quilos. Era qüestió de múscul i de pes”.
A Barcelona 92 els dos germans van tenir un bateig olímpic inoblidable. En aquest sentit David Ramon assenyala que “l’ambient que s’hi va viure era increïble. Els voluntaris, l’organització, el públic… ens tractaven com si fóssim de casa. A més van ser uns Jocs rodons, amb diferència els millors”. I és que el camp de regates estava -i està- a tocar de la Vila Olímpica, no com quatre anys més tard, a Atlanta, on la vela va quedar desterrada a Savannah, a més de 300 quilòmetres del rovell de l’ou olímpic. “A Barcelona la vela érem uns privilegiats i a Atlanta estàvem aïllats de la resta d’atletes. A banda que no hi havia aquell caliu que es va viure a Barcelona”. Als Estats Units els germans Ramon van repetir 27a posició en la seva darrera presència olímpica, amb un onzè lloc com a millor classificació.
Tornant a la Barcelona olímpica, els germans Ramon sempre podran explicar que van tenir com a company al moll l’actual rei d’Espanya, aleshores príncep Felipe. “Al port olímpic cada equip tenia dos locals i nosaltres, per ordre alfabètic, érem els primers i ens van ficar a la part més allunyada del passeig marítim. I allí al costat nostre van col·locar per raons de seguretat el príncep, que competia en Soling. No parlàvem gaire, però sí que fèiem alguns comentaris”, indica David Ramon. “Ens coneixíem ja d’abans“, sentencia l’Òscar.
Una anècdota més d’uns Jocs que haguessin pogut ser més rodons si el vent no hagués fet la guitza.