Toni Bernadó ha donat més de dues vegades i mitja la volta a la Terra corrent. Les seves cames han devorat – i devoren- quilòmetres (fins fa uns dies 109.770 per a ser exactes). Pot semblar un tòpic, però és així: córrer és la seva vida. I amb 51 anys encara se’l pot veure entrenar tres o quatre dies a la setmana. El maratonià és tota una institució al país i un exemple a seguir.
51 anys i encara ben actiu, què el motiva a seguir?
Córrer m’apassiona. Aquesta és la meva principal motivació. I per poc que pugui correré fins al darrer dia. La competició és un regal. El que m’agrada és entrenar cada dia i si a més a més puc competir, perfecte.
El secret de la seva longevitat esportiva?
No sé si realment hi ha un secret o simplement és la motivació, que t’agradi fer el que fas. Sí que és cert que els 15-20 anys bons que vaig tenir corrent mai no vaig patir ni una sola lesió important. I entrenant moltíssim. He tingut un xassís que m’ha permès aguantar entrenaments de molta quantitat, de qualitat i sense cap problema. Vist ara, en què el dia que entreno més em fa mal aquí o allí, sembla increïble.
Vostè és un referent per als esportistes del país, no només atletes, quin consell l’hi donaria a la gent que comença?
En l’esport el realment important és que la motivació sigui intrínseca, que surti de dintre. No penso que la motivació l’hagis de buscar en aconseguir mínimes, medalles, rècords, reconeixement o diners. Ha de sortir de dintre.
Comparteix a Andorra el rècord de participacions olímpiques amb 5 edicions amb Joan Tomàs, què han representat per a vostè els Jocs?
En el meu esport, l’atletisme, és la competició més important que hi ha a escala mundial. Els Jocs tenen la seva mística, la seva història i en el cas concret de la meva disciplina, la marató, a mi em porta a pensar en els primers maratonians olímpics, de finals del segle XIX. Jo era nen i recordo veure per la tele a Mont-real i a Moscou com entrava a l’estadi sol el campió olímpic després de tants quilòmetres i com la gent l’aplaudia i pensava: ostres!, això és fenomenal. De tota manera ni se m’ocorria que un dia podria fer una marató d’aquestes.
I n’ha fet cinc. Atlanta, Sydney, Atenes, Pequín i Londres… amb quin record es queda?
Una de les coses que més m’ha satisfet de les maratons olímpiques és haver pogut competir amb els millors maratonians del moment i haver pogut acabar per davant d’alguns que estaven molt per sobre meu i que eren gairebé ídols per a mi.
Té una anècdota olímpica amb una gorra, ens la pot explicar?
A Atlanta, en la meva primera marató olímpica, feia molta humitat i una temperatura molt alta i vaig córrer amb una gorra, que em vaig guardar. A Sydney me la vaig emportar, més com a talismà que per necessitat, i vaig córrer també amb ella. Però cap al quilòmetre 25 es va aixecar un vendaval i la gorra se’m va volar. Com vaig veure que amb el vent en contra no podia anar al ritme que volia vaig girar cua, la vaig recuperar i vaig arribar a meta amb la gorra als pantalons. I des d’aleshores l’he portada a les maratons d’Atenes i Pequín i a Londres la duia a la motxilla el dia de la cursa però no me la vaig posar.
“Tinc penjades al garatge de casa les vambes de les cinc maratons olímpiques”, assenyala Bernadó
És molt de peces fetitxes, vostè? Tinc entès que conserva les cinc vambes dels cinc Jocs.
Les vambes, sí. Pensa que les vambes de córrer mai les netejo ni les poso a la rentadora excepte el dia que les retiro. Aleshores les rento, les deixo ben netes en una bossa i les guardo. Aquestes les tinc penjades al garatge.
El seu rècord a la marató és 2 h 14’25” de l’any 2003, a Barcelona, creu que tenia cames per rebaixar aquest temps?
En l’atletisme tens el que fas, no hi ha més. En la marató te la jugues a una carta, aquell dia concret, no és com córrer un 800 que el pots repetir al cap de poc temps. La marató més que una cursa és una aventura en què poden passar moltes coses. Tant jo com el Joan Ra [Moya, el seu entrenador] pensem que tenia cames per fer 2 h 12 o 2 h 13′ i no va sortir, per una cosa o altra. Vaig fer tres vegades 2 h 14′, de les quals n’estic molt orgullós perquè penso que és una molt bona marca.
Com veu l’atletisme al país, estem millor o pitjor que quan va començar?
Penso que estem millor, tot i que és veritat que si mirem els rànquings hi ha molts rècords d’Andorra que encara es mantenen des de fa molts anys i molts penso que es mantindran encara molt temps, però ara tenim més base que fa 20 o 25 anys i hem de tenir l’esperança que surti gent amb bon nivell. Ara tenim un equip punter molt petit, però al darrere hi ha molta base que empeny.
I ara suposo que la pregunta que li han fet més vegades, quan es retirarà?
Aquesta pregunta me la van fer ja l’any 2000, quan vaig anar a Sydney i portava només dos Jocs, només entre cometes. I des del 2000 que cada any ho sento. Tampoc puc dir que no estigui retirat perquè ja no estic al nivell que estava.
Però als Jocs de San Marino de l’any passat encara va fer medalla…
Sí, però és un altre nivell. Jo considero que la meva carrera va acabar l’any 2012, després dels Jocs Olímpics de Londres. Va ser tornar d’allí i com un avís del cos, a la setmana següent em vaig trencar la ròtula. Va ser com si el cos em parlés. Jo des de Londres no he pogut córrer cap marató més, no perquè no vulgui sinó perquè no puc encadenar molts entrenaments seguits.